La força del dret

Els mossos, a punt per defensar el dret a decidir (foto: BTV).

Avui a El Periódico, sobre el nou conseller d'Interior Ramon Espadaler: “Liderarà un departament que sí que és una estructura d’Estat i que, en cas de tensió amb l’Estat espanyol, pot haver d’assumir el rol de defensar per la força el dret a decidir”.

La darrera frase ha fet que m'ennuegués amb el cafè amb llet de l'esmorzar. No m'hauria estranyat llegir-la en determinats fòrums d'internet, però una expressió de tons tan guerracivilistes en un diari tan moderat com El Periódico m'ha sorprès molt. Precisament fa unes setmanes, el director del diari va publicar un article d'opinió  on mostrava el seu disgust per les paraules del llavors conseller Puig quan va dir allò que, en cas de conflicte amb el Govern central, els mossos estarien al costat del país.

Tot i que un enfrontament armat entre Mossos i la Policia Nacional sembla extremadament improbable, suposaria una deriva terrible dels aconteixements que tindria efectes duradors en molts àmbits, des de la societat fins a l'esfera internacional. I això és una cosa que ni uns ni altres volen.

El Twitter no és per a mi

Doncs això, que el Twitter no és per a mi. M'hi vaig donar d'alta fa un parell de mesos si fa no fa i no m'ha acabat d'enganxar.

Reconec la utilitat d'aquesta eina pel que toca a disseminar titulars de forma ràpida. Desgraciadament, per aprofitar aquesta capacitat un ha d'estar-hi connectat permanentment, i això és una cosa que jo habitualment no puc fer (i, de fet, no crec que fes: això de mirar la pantalleta de l'smartphone cada cinc minuts em fa sentir una mica ximplet).

També hi ha alguns twittaires que proporcionen reflexions interessants a través d'aquesta xarxa. El problema és que l'extensió limitada del text redueix molt la possibilitat de fer-hi raonaments o il·lustrar el que es diu, a menys que un afegeixi un enllaç on continuar l'exposició.

De fet, he trobat que el Twitter fomenta precisament el contrari al raonament: l'abús de la consigna i l'eslògan. M'ha decebut l'ús del Twitter com a pura eina propagandística (i estic segur que seguir moltes persones vinculades a la política hi ha ajudat). Jo miro el twitter dos o tres cops al dia i la majoria dels tweets que rebo són pura consigna ideològica. Ni informació, ni reflexió, ni actualitat, només afirmacions sense fonaments i escombrar cap a casa. I aquests tweets poden ser tranquil·lament un 50% de tot el que desfila davant els meus ulls un dia qualsevol. La sensació que tinc sovint és que estic llegit els comentaris dels lectors dels diaris online: intercanvis d'acusacions i nul·la voluntat de dialogar.

I això no és per a mi. No pretenc donar-me de baixa, només mostrar la meva decepció amb aquest mitjà. No sé és que jo he tingut mala sort, si no he acabat d'entendre-hi el funcionament.