La percepció i l'agressió estrangera

Marshall McLuhan en un mirall. Foto: Wikipedia.

Més d'una vegada m'he trobat, a l'estranger, defensant un punt de vista que no comparteixo, sobre tot quan toca la meva ciutat o el meu país. Per exemple, jo critico durament la sensació d'inseguretat que es viu al metro de Barcelona. En canvi, si sóc a l'estranger i una persona d'allà comença a criticar el meu metro (que si a Barcelona en metro no s'hi pot anar, que si hi ha molts carteristes, que si la seguretat privada no dóna l'abast, etc.), noto com creix dins meu un sentiment que m'impulsa a posar-me a la defensiva i justificar de cop i volta el servei de metro davant aquella agressió estrangera. Tot un acte d'incoherència! Potser a vosaltres també us ha passat.

Fa uns dies vaig publicar una entrada sobre la polèmica dels trets al retrats de quatre personatges en un programa del C33. L'entrada va ser twittejada per en Joan Carreras i va tenir una repercussió que no m'esperava en absolut i que agraeixo molt. Quan criticava la incoherència de defensar aquest programa i criticar programes similars quan vénen de Madrid em referia més o menys a l'impuls de reaccionar davant una agressió estrangera que he explica a dalt.

Hi ha un experiment que sempre he pensat que seria interessantíssim: agafar un guió del Polònia, rodar-lo en castellà i emetre'l per Intereconomia. M'imagino que una cosa així no es farà mai, però la reacció dels espectadors seria digna d'un estudi sociològic. Molts arrufarien el nas i fins i tot s'ofendrien de veure com des d'aquella cadena es fan brometes sobre la llengua catalana, la independència o el presidente Mas. I molts no s'adonarien que els acudits són exactament els mateixos que fan tanta gràcia cada setmana per TV3.

En realitat, Marshall McLuhan ja ens va explicar el perquè d'aquesta reacció quan va pronunciar la seva famosa frase: "El mitjà és el missatge". És a dir: la mateixa informació és interpretada de manera diferent segons per quin canal ens arribi.

TV3 és considerat un mitjà afí a Catalunya i a l'ideari catalanista. Per tant, quan en un programa de TV3 es fa broma sobre la llengua, la independència o el president Mas interpretem que no hi ha una malícia de fons, ni una voluntat d'erosionar una persona, una identitat o una ideologia. Com que els mitjà ens és afí, ens ho prenem com una autocrítica divertida i res més. Per contra, un mitjà com Intereconomia és percebut com a contrari al catalanisme i, per extensió, als interessos de Catalunya en general. Així, quan en un programa d'Intereconomia es fa broma sobre la llengua, la independència o el presidente Mas interpretem (encertadament o no) que hi ha ganes de fer mal, que hi ha una estratègia política al darrera per perjudicar Catalunya i, per extensió, a nosaltres com a catalans. Ens posem instintivament a la defensiva i hi reaccionarem en contra, de manera semblant a com jo passava de cop i volta a defensar el metro de Barcelona davant un estranger, perquè no sabia si estava fent una crítica honesta o s'estava fotent de la meva ciutat.
 

Els sentiments formen part dels mecanismes de la ment humana i la incoherència n'és una conseqüència inevitable. Però això no vol dir que l'hem d'acceptar i abraçar com si res. Ser-ne conscients i provar d'evitar-la és un exercici mental fantàstic que ens ajuda a posar-nos en el lloc del nostre interlocutor i a extreure conclusions que ens passarien per alt d'una altra manera. En el fons, podem subtituir la frase de McLuhan per una altra de molt més familiar: no facis als altres el que no voldries que et fessin a tu. No critiquis una cosa per la qual tu no voldries ser criticat.

Bestiari Il·lustrat

M'he llevat avui amb la notícia de la dimissió de Mai Balaguer, directora del programa Bestiari Il·lustrat del Canal 33, arran d'una broma del seu entrevistat, el periodista Jair Domínguez. Per que sembla, en Domínguez va posar-se disparar contra retrat del rei Joan Carles, Fèlix Millet, Salvador Sostres i Carles d'Anglaterra com a part de la seva entrevista.

Quedi dit d'entrada que disparar públicament al retrat d'algú, ni que sigui en to de broma, és un acte amb una càrrega de violència que trobo de mal gust. Dit això, les imatges de la broma van ser molt mesurades (és TVC, al capdevall) i es podien entendre en un context en què l'entrevistat feia de psicòpata. Estic segur que des de la direcció del programa no es pretenia violentar ningú, i que en Domínguez només volia encendre la polèmica (com sol fer). De gustos n'hi ha de tots colors i jo no tinc dret a imposar els meus a ningú.

En qualsevol cas, no era d'això del que volia parlar, sinó de les reaccions a tot plegat. Des de Catalunya han sortit ja moltes opinions defensant la llibertat d'expressió i el dret a emetre aquesta broma pel 33, i condemnant també les crítiques que ha fet la premsa de Madrid. És un punt de vista que comparteixo només a mitges,  però respectable.

Però ara deixeu-me fer una reflexió: què hauria passat si en un programa d'Intereconomia o de Telemadrid s'hagués disparat contra un retrat de Mas, de Pujol o de Macià? Quines haguessin estat les reaccions des de Catalunya? Es continuaria defensant el dret a tirotejar imatges de personatges públics amb la mateixa convicció que es defensa el que va passar al Bestiari Il·lustrat? Em penso que no. Em penso que els mateixos que ara recolzen la brometa dels trets posarien el crit al cel. Twitter, els blogs i els fòrums d'internet bullirien amb opinions indignades. El que abans era una simple broma contra Espanya s'hauria convertit en una polèmica agressió contra Catalunya.

És una situació que es dóna amb certa freqüència. Quan en Rubianes va fer aquelles declaracions de "me cago en la puta España" fa uns anys, molta gent a casa nostra va recolzar-ne el dret a la llibertat d'expressió. I em sembla bé: tothom té dret a cagar-se en el que vulgui i ser tan barroer com vulgui, hi estiguem d'acord o no. Però què hauria passat si un còmic de Madrid hagués dit "me cago en la puta Cataluña"? També n'hauríem defensat la llibertat d'expressió des dels mitjans catalans? O li haurien plogut les crítiques?

Aquesta mena de doble criteri és el que a mi m'indigna. Si defenses la llibertat d'expressió, fes-ho fins el final, peti qui peti i es critiqui a qui es critiqui. D'això se'n diu coherència, i és una virtut escassa. Si no, estas repartit quotes de llibertat: una de gran per als que pensen com tu i una de petita per als que pensen diferent.