La (inevitable) comparació amb el Quebec

Sovint es compara Catalunya amb el Quebec. Com  totes les comparacions entre societats, és una comparació imprecisa. D'entrada, les situacions lingüístiques del Quebec i de Catalunya no són similars: allà hi ha un 10% de persones amb l'anglès com a llengua materna, mentre que a Catalunya els castellanoparlants ronden en 50%. En termes de pes demogràfic és una diferència substancial. A més, un sistema educatiu segregat fa que el bilingüisme al Quebec sigui molt inferior al de Catalunya (sobre un 40% enfront del 78%; enllaç, enllaç).

Suposo que és per això que, com a català, algunes situacions lingüístiques del Quebec em sorprenen. Per exemple, el projecte de llei de retolació comercial d'allà prohibia fer servir qualsevol llengua que no fos el francès. Aquesta llei va ser anul·lada pel Tribunal Suprem canadenc i ara els rètols en francès han de ser com a mínim el doble de grans que els rètols en qualsevol altre llengua i no ha de tenir característiques (colors, dibuixos, etc.) que apartin l'atenció del text en francès (enllaç). Per sort a Catalunya no hem arribat a aquest grau de control governamental sobre la retolació comercial. M'imagino que els inspectors quebequesos deuen ser persones amb un cert sentit artístic i una cinta mètrica a la butxaca. I per cert que el govern quebequés fa servir sense embuts l'expressió afrancesament (francisation) de la població.

Com que em preocupa el futur del castellà en una Catalunya independent, he fet un cop d'ull a l'estatus proposat per a l'anglès en un hipotètic Quebec independent. Naturalment, és massa aviat per fer-hi qualsevol mena de projecció en clau catalana, fins i tot en el cas que les situacions sociolingüístiques entre ambdós països fossin comparables. En tot cas, m'ha semblat que és una informació interessant.

M'he basat en un esborrany de Constitució que va redactar-se de cara al referèndum del 1995 (i remarco que era només un esborrany). L'anglès no seria llengua oficial al Quebec (Article 3), però la minoria angloparlant tindria els següents drets:

Article 124. El dret de mantenir la seva identitat, cultura i institucions.
Article 125. El dret a comunicar-se en anglès en l'Assemblea Nacional.
Article 126. El dret a comunicar-se en anglès en l'àmbit de la Justícia.
Article 127. El dret a educar, en la mesura permesa per la llei, els seus fills en anglès, des de la primària fins a la universitat.
Article 128. El dret a rebre, en la mesura permesa per la llei, atenció mèdica i social en anglès si qui despensa aquestes atencions l'ofereix.

Com passa en altres Constitucions, els detalls són deliberadament vagues i la seva concreció ha de passar per lleis posteriors. Potser en un tema socialment tan delicat com el de la convivència lingüística els legisladors prefereixen curar-se en salut i no concretar mesures legals d'alt nivell que podrien lligar-los en un futur. Alhora, però, aquesta inconcreció introdueix la inseguretat de no saber fins a quin punt es poden interpretar els drets de manera restrictiva.

Hi ha un altre article,  el 151, que em sembla interessant. Diu que cap dels articles mencionats abans podran ser modificats sense el consentiment de la comunitat angloparlant. M'agradaria saber com se censaria la comunitat angloparlant, però em sembla molt assenyat que se'ls doni dret a veto sobre aquells articles que afecten la seva identitat.

Per si us interessa, aquí podeu trobar un article molt interessant sobre aquests drets lingüístics des del punt de vista d'un anglo (com s'anomenen els quebequesos angloparlants), que va ser el que em va inspirar aquesta entrada.

La qüestió del castellà (II)

Ara com ara l’internet bull amb opinions de tot tipus respecte a aquest tema. Hi ha qui voldria que la única llengua oficial fos el català i que el castellà tingués la consideració d’una llengua estrangera més. L’argument que es fa servir (que la simple convivència amb el castellà perjudica el català) em sembla erroni i en Ferran Mascarell va resumir encertadament el perquè: “el problema del català no es el castellà, sinó l’Estat espanyol” (enllaç). En un Estat propi on el Govern català controlaria tots els instruments legals, de manera que la potenciació de la llengua pròpia no hauria de dependre de retallar altres llengues.

Els més eixelebrats entre els independentistes voldrien una política de supressió directa del castellà, ràpida i sense contemplacions (aquests són els que sovint rematen les seves propostes amb un misericordiós: “però la gent podria seguir parlant en castellà a casa seva”). Em sembla una manera de pensar fonamentada en l’historicisme, en una tornada als orígens que ignora de cap a cap la realitat social de la Catalunya del segle XXI (enllaç) a més d’ignorar també les preferències de la majoria dels catalans (enllaç). Afortunadament són pocs els que pensen així, però no cal dir que m’esgarrifa pensar que aquesta ideologia pogués arribar a sumar simpaties: representa la pitjor realitat possible, la de la Catalunya dividida, que només pot acabar en un fracàs col·lectiu. L’últim que li convé a un país acabat de néixer (o de renéixer) és que el 50% dels seus habitants no s’hi sentin identificats.

Enquesta publicada a El Periódico de Catalunya el 4 d’octubre del 2010.

Per sort, la corrent que jo percebo com a majoritària és la contrària, la que aspira a un Estat que integri en bona convivència el català i el castellà. Per a alguns deu ser una aspiració sincera i per a d’altres deu ser part d’una estratègia per atreure els castellanoparlants cap a l’òrbita independentista (enllaç), però en qualsevol cas em tranquil·litza veure com personalitats destacades del catalanisme i l’independentisme (Artur Mas sense anar més lluny, també Jordi Pujol, Carod Rovira o Oriol Junqueres, més recentment) reconeixen el pes demogràfic de la llengua castellana i la necessitat de preservar-la. No es tracta tant de mantenir oberta la porta de la cultura espanyola a Catalunya com de facilitar una cultura en castellà pròpia de Catalunya, diferenciada de l’espanyola.

Hi haurà premsa en castellà en una Catalunya independent o hauré de llegir-ne l’espanyola per internet? M’hauré de comprar una parabòlica per veure televisió en castellà o hi haurà canals de televisió en castellà fets a Catalunya? A l’escola s’ensenyarà en castellà o s’ensenyarà el castellà? Podré comprar literatura en castellà amb la mateixa oferta que ara? Hi haurà premis literaris en castellà a Catalunya? El sentit del meu vot en un referèndum d’independència depèn en bona mesura de les garanties de poder accedir sense entrebancs a la part en castellà de la meva cultura.


Edito el 13 d'octubre: en l'entrevista publicada a La Vanguardia ahir, Artur Mas insisteix que el castellà seria llengua oficial a Catalunya, que la doble nacionalitat catalano-espanyola seria cosa habitual i que la "hispanitat" (que no s'ha de confondre amb l'"espanyolisme", ha remarcat) ha de ser considerat també un patrimoni de Catalunya. Ha conclòs remarcant que en una futura Catalunya independent "no canviarà res més que un estatus polític" per als catalans castellanoparlants perquè "no ens hem tornat bojos".

La qüestió del castellà (I)

Mig en serio mig en broma es diu que, si Catalunya fes un referèndum d’independència, el que voldrien saber molts catalans és en quina lliga jugaria el Barça. Tot i que pot semblar una qüestió trivial, il·lustra la multitud d’aspectes de la nostra vida quotidiana que es veurien afectats en major o menor mesura per un procés independentista. I un aspecte que sense dubte afectarà la vida de molts catalans serà la situació del castellà en una Catalunya separada d’Espanya.

Veureu: la meva llengua materna és el castellà. És la que faig servir per parlar amb els meus pares, la parella i alguns amics. És la llengua en la que penso, la que faig servir per comprendre el món i, per tant, amb la què m’identifico com a individu*. Aquest és el cas també de gairebé el 50% dels catalans (enllaç). Alhora, també parlo català. És la llengua que faig servir a la feina i en la majoria de contexts socials (com, per exemple, aquest blog). Per hores d’ús, el català és la meva llengua habitual. I aquesta combinació de les dues llengües és una situació habitual a Catalunya, sobre tot entre aquells que són immigrants d’arreu d’Espanya i, molt especialment, entre els seus descendents, ja nascuts a Catalunya i educats en la immersió lingüística.

Població segons la llengua d’identificació a Catalunya al 2008. Dades de l’IDESCAT.

Per això, em pregunto en quina situació quedaria el castellà en una Catalunya independent. És la meva llengua materna i m’agradaria poder seguir tenint accés lliure i sense traves a la cultura en castellà en el meu país. I si us plau fixeu-vos en el detall: dic cultura en castellà, no cultura espanyola. Dic cultura en castellà feta a Catalunya per als catalans que no volen perdre el contacte amb la seva llengua materna, i que hauria de complementar la cultura feta en català.

Ara com ara l’internet bull amb opinions de tot tipus respecte a aquest tema. Hi ha qui voldria que la única llengua oficial fos el català i que el castellà tingués la consideració d’una llengua estrangera més. L’argument que es fa servir (que la simple convivència amb el castellà perjudica el català) em sembla erroni i en Ferran Mascarell va resumir encertadament el perquè: “el problema del català no es el castellà, sinó l’Estat espanyol” (enllaç). En un Estat propi on el Govern català controlaria tots els instruments legals, de manera que la potenciació de la llengua pròpia no hauria de dependre de retallar altres llengues.

* Definició de l’IDESCAT. Llengua d’identificació: llengua que la persona entrevistada considera com la seva llengua, llengua amb la qual la persona s’identifica.  Llengua habitual : llengua que la persona utilitza més sovint (aquesta llengua pot coincidir o no amb la llengua d’identificació).