La força del dret

Els mossos, a punt per defensar el dret a decidir (foto: BTV).

Avui a El Periódico, sobre el nou conseller d'Interior Ramon Espadaler: “Liderarà un departament que sí que és una estructura d’Estat i que, en cas de tensió amb l’Estat espanyol, pot haver d’assumir el rol de defensar per la força el dret a decidir”.

La darrera frase ha fet que m'ennuegués amb el cafè amb llet de l'esmorzar. No m'hauria estranyat llegir-la en determinats fòrums d'internet, però una expressió de tons tan guerracivilistes en un diari tan moderat com El Periódico m'ha sorprès molt. Precisament fa unes setmanes, el director del diari va publicar un article d'opinió  on mostrava el seu disgust per les paraules del llavors conseller Puig quan va dir allò que, en cas de conflicte amb el Govern central, els mossos estarien al costat del país.

Tot i que un enfrontament armat entre Mossos i la Policia Nacional sembla extremadament improbable, suposaria una deriva terrible dels aconteixements que tindria efectes duradors en molts àmbits, des de la societat fins a l'esfera internacional. I això és una cosa que ni uns ni altres volen.

La pregunta d'en Mas

Foto: La Vanguardia.

Ahir, coincidint amb el dia de la Hispanitat, La Vanguardia va publicar una llarga entrevista amb Artur Mas, on evidentment va tractar-se la qüestió independentista (enllaç). El que més em va cridar l'atenció de les seves declaracions va ser el curiós redactat que preferiria per a la pregunta del referèndum: "Desitja vostè que Catalunya es converteixi en un nou Estat de la UE?".

Fixeu-vos que enlloc se'ns preguntaria si volem que Catalunya sigui independent. En lloc d'això, la pregunta fa una estranya giragonsa i ens pregunta si volem que Catalunya sigui un nou Estat de la UE, tot suposant que si diem que sí és que estem a favor de que abans s'independitzi. És a dir, se'ns pregunta indirectament per la independència.

L'al·lèrgia de Mas a la paraula independència ha estat ja assenyalada per molts, i m'imagino que té a veure amb un desig de no inquietar alguns sectors de la societat (fins i tot sectors nacionalistes). La paraula independència té una força simbòlica immensa i fàcilment evoca trencament i conflicte. La seva presència en una butlleta podria fer que molts indecisos optessin pel no. Suposo que d'aquí ve aquest redactat tan ambigu.

Però, sincerament: és raonable (i fins i tot legal) aquesta complicació en una pregunta tan transcendental? Com a pregunta per a un referèndum d'adhesió a la UE seria perfectament vàlida, però em sembla massa ambigua per a un referèndum d'independència. Ens estan demanant si ens agradaria que Catalunya fos un estat de la UE en cas que fos independent? Què passaria amb els independentistes anti-europeistes? Haurien de votar sí o no? A més, i pel que tinc entès, els usos internacionals exigeixen que en aquesta mena de consultes la pregunta sigui explícita i sense ambigüitats.

No seria més lògic preguntar directament: "Desitja que Catalunya sigui un Estat independent"? I després ja hi hauria temps per fer un referèndum d'adhesió a la UE, a l'OTAN o al que calgués. (I, com són les coses, en aquesta qüestió coincideixo amb les declaracions de López Tena en una entrevista també d'ahir, enllaç).

Hi ha coses que no es voten

Bocabadat m'he quedat aquest matí quan he sentit les declaracions d'alguns polítics de Madrid sobre el suposat funcionament de la democràcia. Primer de tot, cal aclarir que són declaracions fetes arran de la proposició no de llei de ERC per transferir a les Comunitats Autònomes l'autoritat per convocar referèndums. Era una proposició destinada al fracàs, m'imagino que això tothom ho assumia des del començament, i ha estat rebutjada al Congrés dels Diputats per 276 vots contra 42. Suposo que l'objectiu d'ERC era més aviat airejar el debat independentista i obligar als partits estatals a empescar-se arguments per denegar la transferència d'aquesta competència, a més, per suposat, de recuperar una mica del protagonisme que els ha robat CiU.

El PP ha seguit el guió d'aferrar-se al text de la Constitució. Cap sorpresa aquí. Tanmateix, la línia d'argumental d'altres partits (diguem-ne d'esquerres) m'ha deixat estorat. Segons Ramón Jáuregui del PSOE, les decisions polítiques les han de prendre els partits i al poble se li ha de consultar després, per ratificar el que els polítics ja han decidit. Ho ha dit així, sense que li tremolés la veu. Interpreto que, pel senyor Jáuregui, la societat ha de tenir un mer rol consultiu i se li han de donar les opcions justetes, un cop els polítics han decidit quines. Paternalista és l'adjectiu més suau que se m'acudeix per a aquesta filosofia. Potser, de cara a les properes eleccions, els partits podrien negociar quin d'ells manarà i fer-hi un referèndum ratificatori després: estalviaríem diners i setmanes d'avorrida campanya electoral.

Per la seva banda, Rosa Díaz de PyD ho ha acabat d'adobar. Atenció: “La democracia es mucho mas que votar. Es también decidir que hay cosas que no se votan, como la abolición de derechos fundamentales o la pena de muerte”. Em sembla que davant algú que afirma que negar el dret a votar és part de la democràcia no cal dir res més.

La qüestió del castellà (II)

Ara com ara l’internet bull amb opinions de tot tipus respecte a aquest tema. Hi ha qui voldria que la única llengua oficial fos el català i que el castellà tingués la consideració d’una llengua estrangera més. L’argument que es fa servir (que la simple convivència amb el castellà perjudica el català) em sembla erroni i en Ferran Mascarell va resumir encertadament el perquè: “el problema del català no es el castellà, sinó l’Estat espanyol” (enllaç). En un Estat propi on el Govern català controlaria tots els instruments legals, de manera que la potenciació de la llengua pròpia no hauria de dependre de retallar altres llengues.

Els més eixelebrats entre els independentistes voldrien una política de supressió directa del castellà, ràpida i sense contemplacions (aquests són els que sovint rematen les seves propostes amb un misericordiós: “però la gent podria seguir parlant en castellà a casa seva”). Em sembla una manera de pensar fonamentada en l’historicisme, en una tornada als orígens que ignora de cap a cap la realitat social de la Catalunya del segle XXI (enllaç) a més d’ignorar també les preferències de la majoria dels catalans (enllaç). Afortunadament són pocs els que pensen així, però no cal dir que m’esgarrifa pensar que aquesta ideologia pogués arribar a sumar simpaties: representa la pitjor realitat possible, la de la Catalunya dividida, que només pot acabar en un fracàs col·lectiu. L’últim que li convé a un país acabat de néixer (o de renéixer) és que el 50% dels seus habitants no s’hi sentin identificats.

Enquesta publicada a El Periódico de Catalunya el 4 d’octubre del 2010.

Per sort, la corrent que jo percebo com a majoritària és la contrària, la que aspira a un Estat que integri en bona convivència el català i el castellà. Per a alguns deu ser una aspiració sincera i per a d’altres deu ser part d’una estratègia per atreure els castellanoparlants cap a l’òrbita independentista (enllaç), però en qualsevol cas em tranquil·litza veure com personalitats destacades del catalanisme i l’independentisme (Artur Mas sense anar més lluny, també Jordi Pujol, Carod Rovira o Oriol Junqueres, més recentment) reconeixen el pes demogràfic de la llengua castellana i la necessitat de preservar-la. No es tracta tant de mantenir oberta la porta de la cultura espanyola a Catalunya com de facilitar una cultura en castellà pròpia de Catalunya, diferenciada de l’espanyola.

Hi haurà premsa en castellà en una Catalunya independent o hauré de llegir-ne l’espanyola per internet? M’hauré de comprar una parabòlica per veure televisió en castellà o hi haurà canals de televisió en castellà fets a Catalunya? A l’escola s’ensenyarà en castellà o s’ensenyarà el castellà? Podré comprar literatura en castellà amb la mateixa oferta que ara? Hi haurà premis literaris en castellà a Catalunya? El sentit del meu vot en un referèndum d’independència depèn en bona mesura de les garanties de poder accedir sense entrebancs a la part en castellà de la meva cultura.


Edito el 13 d'octubre: en l'entrevista publicada a La Vanguardia ahir, Artur Mas insisteix que el castellà seria llengua oficial a Catalunya, que la doble nacionalitat catalano-espanyola seria cosa habitual i que la "hispanitat" (que no s'ha de confondre amb l'"espanyolisme", ha remarcat) ha de ser considerat també un patrimoni de Catalunya. Ha conclòs remarcant que en una futura Catalunya independent "no canviarà res més que un estatus polític" per als catalans castellanoparlants perquè "no ens hem tornat bojos".

La qüestió del castellà (I)

Mig en serio mig en broma es diu que, si Catalunya fes un referèndum d’independència, el que voldrien saber molts catalans és en quina lliga jugaria el Barça. Tot i que pot semblar una qüestió trivial, il·lustra la multitud d’aspectes de la nostra vida quotidiana que es veurien afectats en major o menor mesura per un procés independentista. I un aspecte que sense dubte afectarà la vida de molts catalans serà la situació del castellà en una Catalunya separada d’Espanya.

Veureu: la meva llengua materna és el castellà. És la que faig servir per parlar amb els meus pares, la parella i alguns amics. És la llengua en la que penso, la que faig servir per comprendre el món i, per tant, amb la què m’identifico com a individu*. Aquest és el cas també de gairebé el 50% dels catalans (enllaç). Alhora, també parlo català. És la llengua que faig servir a la feina i en la majoria de contexts socials (com, per exemple, aquest blog). Per hores d’ús, el català és la meva llengua habitual. I aquesta combinació de les dues llengües és una situació habitual a Catalunya, sobre tot entre aquells que són immigrants d’arreu d’Espanya i, molt especialment, entre els seus descendents, ja nascuts a Catalunya i educats en la immersió lingüística.

Població segons la llengua d’identificació a Catalunya al 2008. Dades de l’IDESCAT.

Per això, em pregunto en quina situació quedaria el castellà en una Catalunya independent. És la meva llengua materna i m’agradaria poder seguir tenint accés lliure i sense traves a la cultura en castellà en el meu país. I si us plau fixeu-vos en el detall: dic cultura en castellà, no cultura espanyola. Dic cultura en castellà feta a Catalunya per als catalans que no volen perdre el contacte amb la seva llengua materna, i que hauria de complementar la cultura feta en català.

Ara com ara l’internet bull amb opinions de tot tipus respecte a aquest tema. Hi ha qui voldria que la única llengua oficial fos el català i que el castellà tingués la consideració d’una llengua estrangera més. L’argument que es fa servir (que la simple convivència amb el castellà perjudica el català) em sembla erroni i en Ferran Mascarell va resumir encertadament el perquè: “el problema del català no es el castellà, sinó l’Estat espanyol” (enllaç). En un Estat propi on el Govern català controlaria tots els instruments legals, de manera que la potenciació de la llengua pròpia no hauria de dependre de retallar altres llengues.

* Definició de l’IDESCAT. Llengua d’identificació: llengua que la persona entrevistada considera com la seva llengua, llengua amb la qual la persona s’identifica.  Llengua habitual : llengua que la persona utilitza més sovint (aquesta llengua pot coincidir o no amb la llengua d’identificació).