M'he llevat avui amb la notícia de la dimissió de Mai Balaguer, directora del programa Bestiari Il·lustrat del Canal 33, arran d'una broma del seu entrevistat, el periodista Jair Domínguez. Per que sembla, en Domínguez va posar-se disparar contra retrat del rei Joan Carles, Fèlix Millet, Salvador Sostres i Carles d'Anglaterra com a part de la seva entrevista.
Quedi dit d'entrada que disparar públicament al retrat d'algú, ni que sigui en to de broma, és un acte amb una càrrega de violència que trobo de mal gust. Dit això, les imatges de la broma van ser molt mesurades (és TVC, al capdevall) i es podien entendre en un context en què l'entrevistat feia de psicòpata. Estic segur que des de la direcció del programa no es pretenia violentar ningú, i que en Domínguez només volia encendre la polèmica (com sol fer). De gustos n'hi ha de tots colors i jo no tinc dret a imposar els meus a ningú.
En qualsevol cas, no era d'això del que volia parlar, sinó de les reaccions a tot plegat. Des de Catalunya han sortit ja moltes opinions defensant la llibertat d'expressió i el dret a emetre aquesta broma pel 33, i condemnant també les crítiques que ha fet la premsa de Madrid. És un punt de vista que comparteixo només a mitges, però respectable.
Però ara deixeu-me fer una reflexió: què hauria passat si en un programa d'Intereconomia o de Telemadrid s'hagués disparat contra un retrat de Mas, de Pujol o de Macià? Quines haguessin estat les reaccions des de Catalunya? Es continuaria defensant el dret a tirotejar imatges de personatges públics amb la mateixa convicció que es defensa el que va passar al Bestiari Il·lustrat? Em penso que no. Em penso que els mateixos que ara recolzen la brometa dels trets posarien el crit al cel. Twitter, els blogs i els fòrums d'internet bullirien amb opinions indignades. El que abans era una simple broma contra Espanya s'hauria convertit en una polèmica agressió contra Catalunya.
És una situació que es dóna amb certa freqüència. Quan en Rubianes va fer aquelles declaracions de "me cago en la puta España" fa uns anys, molta gent a casa nostra va recolzar-ne el dret a la llibertat d'expressió. I em sembla bé: tothom té dret a cagar-se en el que vulgui i ser tan barroer com vulgui, hi estiguem d'acord o no. Però què hauria passat si un còmic de Madrid hagués dit "me cago en la puta Cataluña"? També n'hauríem defensat la llibertat d'expressió des dels mitjans catalans? O li haurien plogut les crítiques?
Aquesta mena de doble criteri és el que a mi m'indigna. Si defenses la llibertat d'expressió, fes-ho fins el final, peti qui peti i es critiqui a qui es critiqui. D'això se'n diu coherència, i és una virtut escassa. Si no, estas repartit quotes de llibertat: una de gran per als que pensen com tu i una de petita per als que pensen diferent.
Quedi dit d'entrada que disparar públicament al retrat d'algú, ni que sigui en to de broma, és un acte amb una càrrega de violència que trobo de mal gust. Dit això, les imatges de la broma van ser molt mesurades (és TVC, al capdevall) i es podien entendre en un context en què l'entrevistat feia de psicòpata. Estic segur que des de la direcció del programa no es pretenia violentar ningú, i que en Domínguez només volia encendre la polèmica (com sol fer). De gustos n'hi ha de tots colors i jo no tinc dret a imposar els meus a ningú.
En qualsevol cas, no era d'això del que volia parlar, sinó de les reaccions a tot plegat. Des de Catalunya han sortit ja moltes opinions defensant la llibertat d'expressió i el dret a emetre aquesta broma pel 33, i condemnant també les crítiques que ha fet la premsa de Madrid. És un punt de vista que comparteixo només a mitges, però respectable.
Però ara deixeu-me fer una reflexió: què hauria passat si en un programa d'Intereconomia o de Telemadrid s'hagués disparat contra un retrat de Mas, de Pujol o de Macià? Quines haguessin estat les reaccions des de Catalunya? Es continuaria defensant el dret a tirotejar imatges de personatges públics amb la mateixa convicció que es defensa el que va passar al Bestiari Il·lustrat? Em penso que no. Em penso que els mateixos que ara recolzen la brometa dels trets posarien el crit al cel. Twitter, els blogs i els fòrums d'internet bullirien amb opinions indignades. El que abans era una simple broma contra Espanya s'hauria convertit en una polèmica agressió contra Catalunya.
És una situació que es dóna amb certa freqüència. Quan en Rubianes va fer aquelles declaracions de "me cago en la puta España" fa uns anys, molta gent a casa nostra va recolzar-ne el dret a la llibertat d'expressió. I em sembla bé: tothom té dret a cagar-se en el que vulgui i ser tan barroer com vulgui, hi estiguem d'acord o no. Però què hauria passat si un còmic de Madrid hagués dit "me cago en la puta Cataluña"? També n'hauríem defensat la llibertat d'expressió des dels mitjans catalans? O li haurien plogut les crítiques?
Aquesta mena de doble criteri és el que a mi m'indigna. Si defenses la llibertat d'expressió, fes-ho fins el final, peti qui peti i es critiqui a qui es critiqui. D'això se'n diu coherència, i és una virtut escassa. Si no, estas repartit quotes de llibertat: una de gran per als que pensen com tu i una de petita per als que pensen diferent.
Dues coses penso. La primera, no són temps per fer aquesta classe de bromes. En la situació que estem vivint és posar oli al foc.
ResponEliminaPerò el que vaig trobar esgarrifós és la clara al.lusió al atemptat contra Jiménez Losantos. El tret al genoll. Exactament per la mateixa raó, per opinar.
I això era justificar un acte de violència real.