La percepció i l'agressió estrangera

Marshall McLuhan en un mirall. Foto: Wikipedia.

Més d'una vegada m'he trobat, a l'estranger, defensant un punt de vista que no comparteixo, sobre tot quan toca la meva ciutat o el meu país. Per exemple, jo critico durament la sensació d'inseguretat que es viu al metro de Barcelona. En canvi, si sóc a l'estranger i una persona d'allà comença a criticar el meu metro (que si a Barcelona en metro no s'hi pot anar, que si hi ha molts carteristes, que si la seguretat privada no dóna l'abast, etc.), noto com creix dins meu un sentiment que m'impulsa a posar-me a la defensiva i justificar de cop i volta el servei de metro davant aquella agressió estrangera. Tot un acte d'incoherència! Potser a vosaltres també us ha passat.

Fa uns dies vaig publicar una entrada sobre la polèmica dels trets al retrats de quatre personatges en un programa del C33. L'entrada va ser twittejada per en Joan Carreras i va tenir una repercussió que no m'esperava en absolut i que agraeixo molt. Quan criticava la incoherència de defensar aquest programa i criticar programes similars quan vénen de Madrid em referia més o menys a l'impuls de reaccionar davant una agressió estrangera que he explica a dalt.

Hi ha un experiment que sempre he pensat que seria interessantíssim: agafar un guió del Polònia, rodar-lo en castellà i emetre'l per Intereconomia. M'imagino que una cosa així no es farà mai, però la reacció dels espectadors seria digna d'un estudi sociològic. Molts arrufarien el nas i fins i tot s'ofendrien de veure com des d'aquella cadena es fan brometes sobre la llengua catalana, la independència o el presidente Mas. I molts no s'adonarien que els acudits són exactament els mateixos que fan tanta gràcia cada setmana per TV3.

En realitat, Marshall McLuhan ja ens va explicar el perquè d'aquesta reacció quan va pronunciar la seva famosa frase: "El mitjà és el missatge". És a dir: la mateixa informació és interpretada de manera diferent segons per quin canal ens arribi.

TV3 és considerat un mitjà afí a Catalunya i a l'ideari catalanista. Per tant, quan en un programa de TV3 es fa broma sobre la llengua, la independència o el president Mas interpretem que no hi ha una malícia de fons, ni una voluntat d'erosionar una persona, una identitat o una ideologia. Com que els mitjà ens és afí, ens ho prenem com una autocrítica divertida i res més. Per contra, un mitjà com Intereconomia és percebut com a contrari al catalanisme i, per extensió, als interessos de Catalunya en general. Així, quan en un programa d'Intereconomia es fa broma sobre la llengua, la independència o el presidente Mas interpretem (encertadament o no) que hi ha ganes de fer mal, que hi ha una estratègia política al darrera per perjudicar Catalunya i, per extensió, a nosaltres com a catalans. Ens posem instintivament a la defensiva i hi reaccionarem en contra, de manera semblant a com jo passava de cop i volta a defensar el metro de Barcelona davant un estranger, perquè no sabia si estava fent una crítica honesta o s'estava fotent de la meva ciutat.
 

Els sentiments formen part dels mecanismes de la ment humana i la incoherència n'és una conseqüència inevitable. Però això no vol dir que l'hem d'acceptar i abraçar com si res. Ser-ne conscients i provar d'evitar-la és un exercici mental fantàstic que ens ajuda a posar-nos en el lloc del nostre interlocutor i a extreure conclusions que ens passarien per alt d'una altra manera. En el fons, podem subtituir la frase de McLuhan per una altra de molt més familiar: no facis als altres el que no voldries que et fessin a tu. No critiquis una cosa per la qual tu no voldries ser criticat.