dimecres, 10 d’octubre de 2012

La qüestió del castellà (II)



Ara com ara l’internet bull amb opinions de tot tipus respecte a aquest tema. Hi ha qui voldria que la única llengua oficial fos el català i que el castellà tingués la consideració d’una llengua estrangera més. L’argument que es fa servir (que la simple convivència amb el castellà perjudica el català) em sembla erroni i en Ferran Mascarell va resumir encertadament el perquè: “el problema del català no es el castellà, sinó l’Estat espanyol” (enllaç). En un Estat propi on el Govern català controlaria tots els instruments legals, de manera que la potenciació de la llengua pròpia no hauria de dependre de retallar altres llengues.

Els més eixelebrats entre els independentistes voldrien una política de supressió directa del castellà, ràpida i sense contemplacions (aquests són els que sovint rematen les seves propostes amb un misericordiós: “però la gent podria seguir parlant en castellà a casa seva”). Em sembla una manera de pensar fonamentada en l’historicisme, en una tornada als orígens que ignora de cap a cap la realitat social de la Catalunya del segle XXI (enllaç) a més d’ignorar també les preferències de la majoria dels catalans (enllaç). Afortunadament són pocs els que pensen així, però no cal dir que m’esgarrifa pensar que aquesta ideologia pogués arribar a sumar simpaties: representa la pitjor realitat possible, la de la Catalunya dividida, que només pot acabar en un fracàs col·lectiu. L’últim que li convé a un país acabat de néixer (o de renéixer) és que el 50% dels seus habitants no s’hi sentin identificats.

Enquesta publicada a El Periódico de Catalunya el 4 d’octubre del 2010.

Per sort, la corrent que jo percebo com a majoritària és la contrària, la que aspira a un Estat que integri en bona convivència el català i el castellà. Per a alguns deu ser una aspiració sincera i per a d’altres deu ser part d’una estratègia per atreure els castellanoparlants cap a l’òrbita independentista (enllaç), però en qualsevol cas em tranquil·litza veure com personalitats destacades del catalanisme i l’independentisme (Artur Mas sense anar més lluny, també Jordi Pujol, Carod Rovira o Oriol Junqueres, més recentment) reconeixen el pes demogràfic de la llengua castellana i la necessitat de preservar-la. No es tracta tant de mantenir oberta la porta de la cultura espanyola a Catalunya com de facilitar una cultura en castellà pròpia de Catalunya, diferenciada de l’espanyola.

Hi haurà premsa en castellà en una Catalunya independent o hauré de llegir-ne l’espanyola per internet? M’hauré de comprar una parabòlica per veure televisió en castellà o hi haurà canals de televisió en castellà fets a Catalunya? A l’escola s’ensenyarà en castellà o s’ensenyarà el castellà? Podré comprar literatura en castellà amb la mateixa oferta que ara? Hi haurà premis literaris en castellà a Catalunya? El sentit del meu vot en un referèndum d’independència depèn en bona mesura de les garanties de poder accedir sense entrebancs a la part en castellà de la meva cultura.


Edito el 13 d'octubre: en l'entrevista publicada a La Vanguardia ahir, Artur Mas insisteix que el castellà seria llengua oficial a Catalunya, que la doble nacionalitat catalano-espanyola seria cosa habitual i que la "hispanitat" (que no s'ha de confondre amb l'"espanyolisme", ha remarcat) ha de ser considerat també un patrimoni de Catalunya. Ha conclòs remarcant que en una futura Catalunya independent "no canviarà res més que un estatus polític" per als catalans castellanoparlants perquè "no ens hem tornat bojos".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

S'agraeixen tots els comentaris.